Qui som?
La història d’aquest petit poble no surt als llibres d’història ni a les vikipèdies, però resta en la memòria d’aquells qui l’han habitat i cuidat durant tants anys.
El meu avi m’explica que va néixer l’any 1930 a casa, a l'habitació queen la qual més endavant dormiria durant tants anys. Ca de Güí, aquest és el nom que rebia (i encara rep) casa seva, el lloc on es remunta tota la història de Senet Rural.
Em diu que quan era petit anava a l'escola just davant de casa. L’actual local, que funciona com espai social i mèdic, abans era una petita aula on una quinzena de nens i nenes d’edats diverses compartien classe, mestra i coneixements. Aleshores la infantesa era molt breu i la vida adulta s’iniciava ben d'hora. Els catorze anys indicaven l’edat de treballar.
M'explica que els senetins i les senetines eren agricultors i ramaders, però principalment eren fusters. Es dedicaven a talar arbres per fer taules i vendre-les divendres al mercat de Pont de Suert. Amb el què guanyaven aprofitaven per fer la compra de queviures allà mateix, perquè a Senet no hi havia cap establiment on proveir-se, encara que sovint anaven al molí que es trobava a poc d'un quilòmetre del poble i allà cada casa feia el seu pa, “i què pa més bo feia la mare!" recorda l'avi orgullosament. La resta dels dies els dedicaven a la cura i pastura del bestiar, excepte alguns d’especials; no només vivien per treballar, de tant en tant també els agradava molt de celebrar! Els diumenges, com es podia esperar, anaven a missa sense falta, era el punt de trobada amb tot el poble. També celebraven la festivitat de Sant Antoni, el 17 de gener, on cada casa lluïa el bestiar en un mateix prat. Per Pasqua la joventut del poble es dedicava a cantar pel carrer principal a canvi d'ous i botifarra que els donava la gent del poble, com a mostra d'agraïment. La celebració més important, però, era la del dia 24 de juny, Sant Joan, la festa major de Senet on després de la baixada de les falles tothom ballava a la plaça del poble, La Serradora. Aquell mateix dia nomenaven el majordom del següent any, que seria l'encarregat d'iniciar el ball. L’última festa rellevant de l’any era la del 16 d’agost, que celebraven el dia de Sant Roc i ballaven un pasdoble mentre sonava l’acordió. "Ens agradava molt ballar, ho fèiem tant com podíem", afirma l'avi.
En un d'aquests balls va conèixer l'àvia, una noia jove amb set germans que amb pocs anys ja havia viscut de prop la misèria de la postguerra. Ella havia nascut a Nerill, un petit poble ribagorçà, però ben aviat va instal·lar-se a Senet per viure amb l’avi.
Ca de Güí era gran, tenia tres pisos i moltes habitacions; ja tenia tradició de ser el dormitori de molts obrers gallecs i andalusos que en aquells temps construïen el barranc del poble i habitaven temporalment al Pirineu. La abuela, pues, cogió el relevo y se encargaba de la casa y los huéspedes mientras el abuelo se ocupaba del ganado y trabajaba en la Enher, una central hidroeléctrica de ENDESA que empezó a funcionar en los años 50 y dió trabajo a muchos senetinos y senetinas.
Ca de Güí no era l'única casa de camp del poble, hi havia dos més: Casa Lluís i Casa Mossèn Joan. Les tres cases van allotjar durant vint-i-dos anys als obrers que es dedicaven a la construcció de l'antic túnel de Vielha. Llavors, la casa va veure l'oportunitat d'oferir servei de cantina per a atendre aquells treballadors i així va ser com a Casa Güí es va convertir en el bar del poble. M'explica l'àvia que al migdia, quan arribaven els obrers, els tenia preparat "un potatge de cigrons amb cansalada i tot allò que trobava en la nevera". Més endavant, quan ja gaudien d'una certa estabilitat econòmica, l'avi i l'àvia van tenir a la mare, filla única i criada al poble fins als divuit anys. Amb l'èxode rural, el turisme de muntanya estava cada vegada més present per a la gent que vivia a la ciutat i volia un canvi d'aires. Amb els anys, l'àvia ja tenia els seus clients fixos i de confiança. A la fi dels anys 70 van vendre el bestiar que els quedava i van derruir el corral de les vaques i part del paller que l'avi feia anys havia construït; en aquell espai van edificar uns apartaments, just al costat de la casa, per a poder allotjar a més persones. El corral va passar a ser un garatge i part del paller es va convertir en sis apartaments; l'altra part del paller va romandre intacta, l'ocupaven unes poques gallines i totes les eines de camp del iaio.
Diuen que la infantesa, de vegades, és més llarga que la vida. En el meu cas, l'estiu era sempre més llarg que la resta de curs. Ho passava a Senet, amb la meva mare, el meu pare, la meva germana, la iaia i el iaio. La llibertat que aquell poble m'oferia (sense tenir res i alhora tenint-ho tot) era immensa, cada dia tenia moltes possibilitats. Recordo encara quan la padrina treballava i jo era molt petita, la casa estava sempre plena de gent, amunt i avall. Saludaven i preguntaven per ella, la senyora Maria, li deien. Eren gairebé més llargues les xerrades que feien amb ella que la seva estada. Alguns d'aquests sis apartaments van estar en funcionament uns quants anys, però amb l'edat, tots dos suportaven pitjor les condicions meteorològiques del poble i així va ser que van decidir tancar-los i deixar també la masia que habitaven per anar a jubilar-se a la ciutat, Lleida , on vivia la seva filla, la meva mare. El poble es va anar convertint, amb el temps, en un respir d'aire fresc per a la família i la casa, en un temple que l'avi i l'àvia, amb molt d'esforç i d'amor, havien construït. El 2019 ens vam haver d'acomiadar de la resta del paller on l'avi guardava les eines i tants records, la vam haver d'abatre. Així va ser que en enderrocar-lo, el meu pare i jo, vam veure que era una bona oportunitat per rehabilitar el jardí exterior de la casa i els sis apartaments, que estaven pràcticament intactes des que l'àvia els havia fet construir, per així donar vida a allò que un dia els nostres avis havien creat i havien imaginat. Gràcies a la feina de moltes persones (arquitectes, obrers, gestors, dissenyadors...) el 2022 iniciem aquest projecte familiar: uns apartaments rurals destinats a tots aquells que vulguin gaudir dels Pirineus i conèixer el poble de Senet. Ho fem amb molta il·lusió i estima, per això hem volgut compartir allò que significa per a nosaltres. Actualment, l'avi té noranta-dos anys i l'àvia en té vuitanta-u i encara viuen a Lleida amb prou salut. Aquest any han volgut pujar al poble a veure com una part de Ca de Güí passa a ser Senet Rural. Andrea, maig 2022
