Qui som?
La història d’aquest petit poble no surt als llibres d’història ni a les wikipèdies, però resta en la memòria d’aquells qui l’han habitat i cuidat durant tants anys.
El meu avi m’explica que va néixer l’any 1930 a casa, a l’habitació que més endavant dormiria durant tants anys. Ca de Güí, aquest és el nom que rebia (i encara rep) casa seva, el lloc on es remunta tota la història de Senet Rural.
Em diu que quan era petit anava a l’escola just davant de casa. L’actual local, que funciona com espai social i mèdic, abans era una petita aula on una quinzena de nens i nenes d’edats diverses compartien classe, mestra i coneixements. Aleshores la infantesa era molt breu i la vida adulta s’iniciava ben d’hora. Els 14 anys indicaven l’edat de treballar.
M’explica que els senetins i les senetines eren agricultors i ramaders, però principalment, eren fusters. Es dedicaven a talar arbres per fer-ne taules i anar-les a vendre els divendres al mercat de Pont de Suert. Amb el que guanyaven aprofitaven per fer la compra de queviures allà mateix perquè a Senet no hi havia cap establiment on proveir-se, tot i que tot sovint anaven al molí que es trobava a poc d’un quilòmetre del poble i allà cada casa feia el seu pa, «i quin pa més bo feia la mare!» recorda l’avi orgullosament.
La resta dels dies els dedicaven a la cura i pastura del bestiar, excepte alguns d’especials; no només vivien per treballar, de tant en tant també els agradava molt celebrar! Els diumenges, com era d’esperar, anaven a missa sens falta, era el punt de trobada amb tot el poble. També celebraven el 17 de gener, festivitat de Sant Antoni, on cada casa lluïa el seu bestiar en un mateix prat. Per Pasqua el jovent del poble es dedicava a cantar pel carrer principal a canvi d’ous i botifarra que els donava la gent del poble com a mostra d’agraïment. La celebració més important, però, era la del dia 24 juny, Sant Joan, la festa major del poble en la que després de la baixada de les falles tothom ballava a la plaça del poble, La Serradora. Aquell mateix dia anomenaven el majordom de l’any vinent, que seria l’encarregat d’iniciar el ball. L’última festa important de l’any era la del 16 d’agost, que celebraven el dia de Sant Roc i ballaven un pasdoble mentre sonava l’acordió. «Ens agradava molt ballar, ho fèiem tant com podíem«, afirma l’avi.
En un d’aquests balls va conèixer l’àvia, una noia jove amb set germans que amb pocs anys ja havia viscut de prop la misèria de la postguerra. Ella havia nascut a Nerill, un petit poble ribagorçà, però ben aviat va instal·lar-se a Senet per viure amb l’avi.
Casa Güí era gran, tenia tres pisos i moltes habitacions; ja tenia tradició de ser el dormitori de molts obrers gallecs i andalusos que en aquells temps construïen el barranc del poble i habitaven temporalment al Pirineu. L’àvia, doncs, va agafar-ne el relleu i s’encarregava de la casa de pagès mentre l’avi s’ocupava del bestiar i treballava a l'Enher. Aquesta era una central hidroelèctrica d'ENDESA que començà a funcionar l’any 50 i va donar feina a molts senetins i senetines. Ca de Güí no era l’única casa de pagès del poble, n’hi havia dues més: Casa Lluís i Casa Mossèn Joan. Totes tres cases van allotjar durant vint-i-dos anys els obrers que es dedicaven a la construcció de l’antic túnel de Viella. La situació va propiciar el servei de cantina per atendre aquells treballadors i així va ser com Ca de Güí va esdevenir el bar del poble. M’explica l’àvia que al migdia, quan arribaven els obrers, els tenia preparat "un potatge de cigrons amb cansalada i tot allò que tenia a la nevera". Més endavant, quan ja gaudien d’una estabilitat econòmica, l’avi i l’àvia van tenir la mare, filla única i criada al poble fins als divuit anys. Amb l’èxode rural, el turisme de muntanya era cada vegada més present per a la gent que vivia a la ciutat i volia un canvi d’aires i amb els anys, l’àvia ja tenia els seus clients fixos i de confiança. A finals dels anys 80 van vendre el bestiar que els quedava i van enderrocar el corral de les vaques i part del paller que l’avi feia anys que havia construït i en aquell espai van edificar-hi uns apartaments, just al costat de la casa, per tal de poder allotjar-hi més persones. El corral va esdevenir el garatge i part del paller es convertí en sis apartaments; l’altra part del paller va romandre intacta, l’ocupaven unes poques gallines i totes les eines del iaio. .
Aquests apartaments, però, van estar en funcionament uns pocs anys, ja que amb l’edat, tots dos suportaven pitjor les condicions meteorològiques del poble i així va ser que van decidir tancar-los i deixar també la casa de pagès per baixar a jubilar-se a la ciutat, Lleida, on vivia la seva filla, la meva mare. Diuen que la infantesa, de vegades, és més llarga que la vida. En el meu cas, l’estiu sempre era més llarg que la resta de curs. El passava a Senet, amb la mare, el pare, la germana, l’àvia i l’avi. La llibertat que aquell poble m'oferia (sense tenir res i alhora tenint-ho tot) era immensa, cada dia tenia moltes possibilitats. Recordo encara quan l’àvia hi treballava i jo era ben petita, la casa estava sempre concorreguda de gent, amunt i avall. Saludaven i preguntaven per ella, la senyora Maria, li deien. Eren gairebé més llargues les xerrades que hi feien que la seva estada. El poble es va anar convertint, amb el temps, en una bafarada d'aire fresc per a la família i la casa, en un temple que l’avi i l’àvia, amb molt d'esforç, havien construït. El 2019 ens vam haver d'acomiadar de la part restant del paller on l’avi guardava les eines i tants records, la vam haver d’abatre, ja que no complia amb la normativa vigent d’aleshores. Així va ser que en enderrocar-lo, el pare i jo, vam veure que era una bona oportunitat per rehabilitar l’era exterior de la casa i els sis apartaments que estaven pràcticament intactes des que l’àvia els havia fet construir, per així donar vida a allò que un dia els nostres avis havien creat i havien imaginat. Gràcies al treball de moltes persones (arquitectes, obrers, gestors, dissenyadors...) aquest 2022 iniciem aquest projecte engrescador: uns apartaments rurals destinats a tots aquells qui vulguin gaudir dels Pirineus i conèixer el poble de Senet. Ho fem amb molta il·lusió i estima, per això hem volgut compartir el que significa per a nosaltres. Actualment, l’avi té noranta-un anys i l’àvia en té vuitanta-un i segueixen vivint a Lleida amb força salut. Aquest any han volgut pujar al poble a veure com part de Ca de Güí passa a ser Senet Rural. Andrea, maig de 2022
Els Nostres Apartaments
